Article de l'AJEC a l'Àgora UPF, la revista del Consell d'Estudiants

Quan parlem de Bolonya cal aclarir de què parlem exactament. Bolonya és una declaració signada el 1999 pels ministres responsables de la política universitària dels països de la Unió Europea, a la qual s’hi van adherir altres Estats. Aquesta declaració establia dues qüestions difícilment rebutjables: l’homologació d’estudis a nivell europeu i l’augment de la mobilitat estudiantil entre centres de tot el continent. A nivell de l’Estat espanyol i Catalunya, aquesta adaptació ha comportat un ampli procés de canvi de l’educació superior. Canvi, que al nostre entendre és necessari per tal d’adaptar i repensar una institució com la Universitat. L’anomenat procés de Bolonya ha comportat una oportunitat claríssima per al nostre sistema, ja que ha permès la renovació pedagògica de les pràctiques educatives que es desenvolupaven fins al moment als centres universitaris. Però una reforma d’aquestes característiques requereix d’una gran inversió per part de les administracions competents. I és precisament aquí on fem una de les principals crítiques, a la manca de voluntat política que han demostrat la Generalitat i el Govern central per tal d’encarar aquest procés amb les garanties suficients que l’estudiant i la Universitat pública no en sortiran perjudicats.

El sistema d’educació superior del nostre país arrossegava un dèficit crònic d’inversió pública que l’adaptació a l’EEES ha agreujat. La necessitat de reconvertir metodologies i reciclar el professorat comporta uns costos que ningú ha volgut encarar. És més, en alguns espais, determinades administracions han insistit en la seva intenció d’aplicar Bolonya a cost zero. Al nostre entendre, no hi ha barbaritat més gran. La Universitat pública requereix de més inversió pública si realment vol ser un referent de qualitat i un motor de millora de la societat.

Si bé és cert que valorem positivament el canvi pedagògic que suposa Bolonya, no volem deixar de dir que les administracions, els governs de les universitats i els equips de departaments i facultats no han generat unes directrius clares. En aquest sentit, molts professors han basat l’adaptació de les seves assignatures en l’augment de la càrrega de feina per a l’estudiant mitjançant una simple però pesada llista d’exercicis. Per nosaltres el canvi de metodologies pedagògiques s’ha de centrar en la reconversió d’unes aules en les quals, l’estudiant ha de passar a ser el centre. Hem d’acabar amb l’errònia concepció que el professor/a és l’únic i absolut centre del coneixement. És prou evident, que en molts casos aquest canvi s’ha produït de manera defectuosa. A la càrrega de feina abans esmentada, hi hem de sumar altres qüestions com la mala combinació d’horaris de classes lectives i seminaris. No pot ser que això suposi un impediment per a l’estudiant que necessita o vol treballar o per a l’exercici de la participació activa en esferes sindicals, socials o culturals.

En darrer lloc, hauríem de parlar de com s’ha portat tot el procés d’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior. Al nostre entendre, tant les administracions com les universitats han comés enormes errors. Podem començar parlant de la informació, que sempre ha arribat amb comptagotes i de manera esbiaixada. I podem seguir amb l’elaboració de plans d’estudi a corre cuita, sense tenir en compte en molts casos l’opinió dels i les estudiants. Per solucionar aquest i els altres aspectes, nosaltres no creiem que s’hagi de paralitzar el procés per complert. Creiem en els processos participatius i en els òrgans democràtics de la Universitat, i han de ser aquests els que avaluïn tota l’adaptació i en proposin les millores i els canvis que necessita. Si no és així, perdrem una oportunitat per transformar en positiu el nostre sistema universitari, cosa que només podem fer entre tots, fugint d’imposicions per part d’uns i altres.